Quan era menut era un d’eixos xiquets assidus de la programació de Babalà. Guiat per Xoni, Poti i Tiriti, em deixava dur, sense moure’m del sofà de casa, pels mons meravellosos de Bola de Drac, Arale, Musculman o Doraemon.
A l’arribar a casa de l’escola pillava sempre l’última mitja horeta del ‘Paco, paco, paco’. Dinàvem amb el notícies nou de l’època, i si mon iaio estava a casa, quan parlaven de l’oratge, del camp o del VCF sempre feia: “calleu calleu! a vore què diuen”.
