Quan era menut era un d’eixos xiquets assidus de la programació de Babalà. Guiat per Xoni, Poti i Tiriti, em deixava dur, sense moure’m del sofà de casa, pels mons meravellosos de Bola de Drac, Arale, Musculman o Doraemon.

A l’arribar a casa de l’escola pillava sempre l’última mitja horeta del ‘Paco, paco, paco’. Dinàvem amb el notícies nou de l’època, i si mon iaio estava a casa, quan parlaven de l’oratge, del camp o del VCF sempre feia: “calleu calleu! a vore què diuen”.Quan per les vesprades no tenia classe m’agradava veure el ‘Si l’encerte l’endevine’ mentre jugava amb els playmobil. N’aprenies bona cosa de dites i refranys amb aquell programa. Per la nit tota la família es reunia al menjador. Apagàvem els llums. Si era hivern, ma germana i jo ens tiràvem a la catifa, asseguts sobre un coixí i deixàvem als pares tota l’amplitud del xicotet sofà taronja mandarina. De nit la programació no era per tirar coets. En ‘Parle vosté, calle vosté’ parlaven sempre d’ovnis, vidents o prostitució. Jo el veia perquè m’agradava veure al pare Apeles repartint estopa. Sinó, tocava ‘Tómbola’, un galliner que faria fortuna i encetaria el meló d’allò de la televisió-fem. Parlant de fem, vindrien després programes com ‘Fem tele’ que també ocuparen temps a la pantalla de ma casa.

Parle dels anys 90. No és que la televisió pública valenciana fóra d’una qualitat aclaparadora, però era la nostra, la que més es veia a casa. Per a nosaltres, en aquell temps, telecinco o antena 3 ens resultaven estranyes, alienes, no parlaven de nosaltres, canal 9 sí.

Després arribarien els anys 2000, i a poc a poc canal 9 va desaparéixer de la nostra pantalla. Actualment he de reconéixer que ni tan sols m’hi pare 3 segons mentre faig zapping. Encara que posen alguna pel·lícula que m’agrade, m’he negat, als últims temps, a veure eixa cadena de televisió. Alguns podran veure un posicionament ideològic darrere d’aquesta decisió meua. Jo no ho veig així. Em negue a veure-la perquè em sent traït per ella. Era la meua tele, la de la meua família, la de la meua infantesa. No és una qüestió de pensaments, sinó de sentiments. Durant anys m’he sentit ofés per canal 9, profundament ofés. De veure en què s’havia convertit. I tot per a què? Per a acabar als soterranis dels índex d’audiència? Per a manipular a la població? Sí, els ha funcionat, durant un temps. Darrerament ja no. S’ha manipulat tan burdament, s’ha deteriorat tant el contingut, que ja no queden telespectadors als que vendre contarelles.

Ara canal 9 ha passat a la història, o això diuen ells. Ara són NOU. Al seu vídeo de presentació mostraven un gir tan espectacular com sospitós. Les mateixes cares que ens han ofert un NO-DO constant durant anys i panys, ara ens parlen de pluralitat, de reivindicació social, de foment de la llengua, de vocació de servei públic. Tot regat de fons amb cançons d’Obrint Pas, eixos que abans s’han retirat que han xafat un plató de ‘la nostra’ televisió pública. He de confessar una cosa, i no em fa vergonya de dir-ho, veient el programa de presentació de NOU, se’m va escapar la llagrimeta. Mentre els presentadors no s’estaven de dir que volien ser la meua tele vaig recordar la meua tele, la dels 90, eixa que sí sentia meua. Si només la meitat del que diuen ara que faran fóra cert, que sàpiguen que ací han recuperat a un espectador. Però si segueixen igual com sempre, si açò no ha estat més que un rentat de cara i quatre picades d’ull, vull també dir-los que eixe model televisiu és seu, de vostés, a mi no m’incloguen. Han fracassat amb el seu model de tele, de la mateixa manera que ha fracassat el seu model de societat. Llàstima que qui paga les conseqüències d’això ara mateix siga ‘poca-ropa’.

Tenen vostés una oportunitat de canviar la manera de fer. De fer les coses bé. Aprofiten-la. Si ho fan, podrem parlar de la nostra tele. La de totes. La de tots.