Hi ha una cançó d’ARRAP que diu: “som els de baix i venim per l’esquerra”. És una frase que em va enamorar des del primer moment que la vaig escoltar. Per la seua senzillesa, per la seua claredat però sobretot, per la seua veracitat. En realitat per a mi la frase és redundant, és què es pot ser pobre i de dretes? La realitat ens demostra que sí i dic jo que alguna cosa estarem fent malament o potser són ells, la dreta, que sap fer bé el seu discurs.

Les classes extractives ho tenen clar, governen amb els vots de totes però governen en interés propi, el seu. Parlar avui en dia de lluita de classes potser sembla obsolet i fora de la realitat, però sorprèn vore com les capes més altes sí tenen eixa consciència de classe que tant manca en altres capes de la societat. Fan les lleis per a blindar els seus interessos. Ara amb la crisi busquen nous nínxols on poder pegar cullerada sense fer un brot, busquen privatitzar-ho tot, necessiten cash, invertir, fer-se cada volta més rics, i ho fan a costa de la res pública i l’interés general.

Per a enganyar al pobre tampoc escatimen esforços. Poseu la tele o la ràdio, aneu al quiosc: a qui pertany la immensa majoria dels mitjans de comunicació? Quins interessos defensen? Quins valors conculquen a les masses? Ens estan fent la guerra. Als de baix. Al 99%. Al botiguer i a l’assalariat, al parat i a l’estudiant.

L’esquerra ens veiem constantment obligats a jugar la seua partida, a respondre als seus atacs, clamar contra el lladronici, contra la injustícia. La dreta està fent la seua revolució, està fent-la contra el poble. Hem de reaccionar. A mi personalment de les revolucions em sobra la “R” i no és per falta de ganes d’eixir al carrer i rebentar-ho tot sinó perquè m’interessa més que al dia següent d’haver-ho fet siga per a construir alguna cosa millor. Evolució. Eixa ha de ser la proposta de l’esquerra. Per a guanyar no hem de vèncer a la dreta, hem de convèncer al poble. Convèncer, per a poder vèncer. Hi ha alternatives, diguem-les, estudiem-les, proposem-les. No ens podem quedar amb la constant pataleta, la que potser un dia acabe en gran pataleta camí de no sabem ben bé què. L’esquerra és plural, ho és perquè és reflexiva, l’esquerra pensa, medita, ho qüestiona tot. Posem-ho en valor. No m’agraden els que diuen que l’esquerra ha d’anar unida, unida en els grans objectius sí, però l’esquerra ha de ser plural i diversa per força, sinó no seria esquerra. Tampoc m’agraden els que diuen que sols ells són d’esquerres, que si no penses com ells ja no eres vàlid, eixa no és l’actitud perquè el futur s’haurà de construir entre totes i tots, des de l’acord en la divergència.

Els problemes que ens amenacen necessiten una esquerra que sàpiga cap a on camina. Una esquerra honesta, coneixedora dels seus límits i també de les seues possibilitats, una esquerra arrelada al poble, que busque sempre la complicitat amb la gent del carrer, pense aquesta gent com pense. Convèncer, sempre convèncer. Amb arguments. Amb propostes per resoldre els problemes d’ara. La gent no necessita una esquerra dogmàtica, no hem vingut a aquest món per a oferir respostes que es troben en llibres escrits fa dos segles, hem vingut per a aturar el neoliberalisme del segle XXI, per a tornar a posar l’economia al servei de la política i la política al servei del poble. No hem vingut a acabar amb els rics sinó a acabar amb la pobresa. La nostra alternativa ha de ser fruit de l’observació, la reflexió i la innovació; no de la revenja. La nostra alternativa està ja en construcció, a través de la nostra acció diària.

I tot cal fer-ho mirant sempre en conjunt. Al segle XXI els problemes sobrepassen els límits de les fronteres dels estats-nació. Enfront de la seua globalització ha d’estar el nostre internacionalisme, l’esquerra ha d’estar disposada sempre a aprendre, a tractar d’adaptar models reeixits d’arreu del món per demostrar que les receptes neoliberals s’equivoquen. Perquè s’equivoquen, destrossen tot allò que toquen. Necessitem comunicació, col·laboració, germanor internacionalista. Tindran més diners però no més persones.

Aquesta guerra no la guanyarem en les trinxeres, sinó en les consciències. Hem de tindre clar que la nostra millor arma és la gent conscient, que parlem adreçant-nos a un poble, un poble que ha d’entendre també que el canvi sols és possible amb la implicació de tothom, d’eixe 99%. L’esquerra té, a més a més, un altre gran repte, fer entendre que aquesta guerra es guanya a les urnes, allà és on comença el canvi, allà és on l’evolució recupera la seua R. I per això més que mai cal eixir al carrer i omplir les places d’esperances, de projecte, perquè hi ha projecte, hi ha alternatives. Perquè els de baix han de prendre consciència i eixa tasca és la nostra. Perquè nosaltres també estem baix. Perquè som els de baix i venim per l’esquerra.