Jove sense por. Polític fresc i diferent. Crític i responsable. Així presentaven fa unes setmanes a Borja Sémper, del PP basc, al programa La Sexta Noche, de la cadena de la progressia. Un xicon que mereixia tots els meus respectes fins que en un moment de l’entrevista va amollar una frase lapidària que encara hui em remou per dins com un kebab amb massa picant. ‘La democràcia és cara’. El Beatriz Talegón del PP, li diuen a este. ‘La democràcia és cara’ – va dir- ‘la democràcia és molt més cara que una dictadura… …tindre una democràcia costa diners’. Eixa afirmació fa dies que va perseguint-me pels carrers com un fantasma i no he pogut evitar preguntar-me des que la vaig escoltar: quin és el preu de la democràcia?

Es referia Borja Sémper, per acotar i ser justos, a les despeses que es deriven de tindre un parlament, assessors, celebrar eleccions… La democràcia és cara. I dic jo que els ho podrien preguntar als morts que encara hui resten a les cunetes de les carreteres, aquells que van morir per defensar-la, que els pregunten als seus familiars quin és el preu de la democràcia. I ja posats, que ens diguen també estos il·luminats del neoliberalisme, estos professionals de la taxació, quin és el preu de la llibertat. Quin és el preu dels drets humans. Quant val una vida? I una vida digna? Quin preu li posarien a alçar-se tots els matins, anar a treballar i tornar a una casa per la nit on t’espera la teua família? Quin preu té el benestar? I la pau? Té la pau també un preu? Costa diners?

Este discurs del diví dogma econòmic, dels profetes de la por, de la mercantilització de tot, està arribant a uns extrems d’insuportable fàstic i agonia. La democràcia és més cara que una dictadura. És que hem perdut el nord? I els espectadors empassant-nos-ho des del sofà de casa. I ja no queden valors. Ni remordiments. Ni tan sols humanitat. Sols se m’acut un motiu pel qual algú puga dir una frase com esta: qui la diu no és un demòcrata. Un demòcrata no li posa preu a la democràcia. Un demòcrata sap que la despesa en democràcia és, en realitat, una inversió. Que tot el que ens allunya d’ella i ens acosta a l’autoritarisme, tard o d’hora, ix més car. Sempre ix més car. I pense que potser en una dictadura, persones com tu que m’estàs llegint o jo mateix estaríem mortes o en la presó. On estaria el senyor Sémper si açò fóra una dictadura? Li ho preguntaríem a don Manuel Fraga però ja fem tard.

La democràcia no es pot mesurar en euros. Com tampoc es pot mesurar en euros la salut o l’educació, el benestar o la felicitat. Als Estats Units una operació de transplantament de medul·la costa 5 milions de dòlars, si no tens diners o assegurança et mors, així de simple. A Espanya – de moment- és gratis. Quin preu té això? Li preguntem al pacient?

Ara diuen que volen posar-li preu també a la llibertat d’expressió i manifestació. Amb multes de fins a 600.000 euros als que es manifesten davant del Congrés. I així a poc a poc, o no tant, van posant-li preu a la llibertat, a la democràcia, a la vida. Es van descarant.

Caldrà llavors recordar-los, a ells però també a nosaltres mateixos, que el valor de certes coses no és –només- econòmic. Que hi ha despeses que mai haurien de comptabilitzar com a pèrdues, sinó com a inversions. La democràcia és cara, diuen, i per això es veu que han decidit provar amb la dictadura. Ho sent però jo no jugue. Una sanitat gratuïta i universal no té preu, una educació de qualitat no té preu, els meus drets i els teus no tenen preu. La vida i la dignitat no tenen preu i per això cada dia lluite i m’implique per a que el discurs d’esta gent no guanye. Perquè què voleu que vos diga, la meua vida i la meua dignitat no me les mesuraran en euros.