El 2021 ha sigut un any de crisi sanitària, econòmica i social. Davant aquesta situació, la precarietat del col·lectiu LGBTI+ s’ha agreujat i la vulnerabilitat de moltes persones que formen part del col·lectiu LGBTI+ ha augmentat. Si ja érem un col·lectiu amb dificultats per a accedir al món laboral, discriminat en entorns familiars i socials, insultat i menyspreat, el context de crisi només ha provocat un increment d’aquesta subalternitat. Amb tot això, enguany ha sigut un any de reculades respecte als drets i, especialment, per a les persones trans. Quan parlem de persones trans hem de posar-los cara i ulls: altes taxes de desocupació, patologització de la seua identitat de gènere, violència física i cultural… En definitiva, un col·lectiu que ha sigut relegat als marges del sistema i que ha lluitat per a eixir, amb visibilitat i orgull.
Semblava que enguany havíem de fer passos cap avant. No obstant això, el que havia de ser un moment per a aconseguir l’autodeterminació de gènere i tindre una legislació que garantira les condicions de vida digna de les persones trans* s’ha convertit en un moment reaccionari i de reculades. No és cap sorpresa que l’extrema dreta s’opose a garantir la igualtat de tots els ciutadans. Ara bé, determinats sectors que es fan dir socialistes i progressistes del govern de l’Estat s’han posicionat en contra dels drets LGBTI+, paralitzant així la Llei Trans prevista. Els soberanismes de l’Estat van fer el pas, sabent que els pobles es creen amb drets i igualtat: des de les perifèries, es van unir amb els moviments socials per a portar una proposició de llei al Congrés. A causa dels vots del PSOE, fa un mes, es va tornar a paralitzar. Mentrestant, les vides de les persones trans* dels nostres pobles continuen patint i sense tindre una resposta legal.
S’ha volgut confrontar els drets de les persones trans* amb els drets aconseguits per part del feminisme, fent de les persones trans* uns enemics de la lluita de l’emancipació de les dones i no uns aliats necessaris. Aquesta visió ha agafat força en els mitjans de comunicació i discursos polítics. El resultat ha sigut un increment de la violència cultural i sistèmica per a les persones trans, que veuen qüestionada la seua realitat cada dia en televisors, xarxes i parlaments. Nosaltres, com a organitzacions d’esquerres, feministes i sobiranistes, creiem que és un error pensar que els drets d’uns exclouen els drets de la resta: els drets sumen i multipliquen, no resten ni divideixen. I ho hem demostrat, ara i sempre.
És per tot això que considerem clau visibilitzar la lluita trans, la qual ha sigut l’origen i motor de l’alliberament LGBTI+. Les organitzacions signants sabem que hem d’aliar-nos per a combatre un sistema opressor, que hem de fer un front comú sent conscients de les pressions de gènere, sense jerarquitzar les violències, sinó tenint-les totes en compte. Per aquest motiu, hui, 28 de juny, Dia de l’orgull, les organitzacions sobiranistes juvenils ens posem al costat de la comunitat LGBTI+ i els drets de les persones trans* i reclamem una vegada més una Llei Trans*. Ho hem fet als nostres pobles, fent lleis innovadores i capdavanteres. Ara és l’hora de seguir i avançar construint pobles lliures d’opressions. La joventut sobiranista alça la veu per a fer el crit de totes les lluites: per una vida digna per a tots, autodeterminació de gènere!
#SeràLlei
