Fa uns dies, ma tia em preguntava durant un dinar familiar que quan tenia pensat independitzar-me dels meus pares. “No ho sé!” li vaig contestar. “No tinc pressa” li vaig replicar. Sincerament, és una cosa que a molts dels i les joves de la meua generació no se’ns passa pel cap, perquè independitzar-se en aquests temps, benvolguda tia, és una tasca àrdua. I ací venen els perquès.

Per a començar, els sous són reduïts. Potser, poder arribar als 1.200 euros mensuals per a algú de 25 anys ja és tot un èxit. I creieu-me que quan dic aquesta xifra ja és pensant que és alta. Però aquest és només un dels obstacles.

A això, li hem de sumar que el preu dels habitatges és desorbitat. Però endevineu per què? No hi ha habitatges que es lloguen. La demanda és molt major que l’oferta i és ací on entraria la figura del propietari. Els diners són covards, senyores i senyors, i veiem amb normalitat que qualsevol persona es vulga aprofitar de la desregulació del mercat immobiliari. Perquè si Joana està llogant el seu pis de tres habitacions a Benissa per 600 euros al mes, mentre que hi ha molts altres de dues habitacions pel mateix preu, pensaríem que està perdent diners.

D’altra banda, vivim en una zona on el turisme s’ha vist en auge en els últims anys. Això ha propiciat l’augment d’habitatges en el sector turístic, perquè si un habitatge de dues habitacions a 600 euros al mes ens sembla molt, a l’estiu els preus arriben a multiplicar-se per tres i, fins i tot, per quatre.

L’assumpte central és que una persona que cobra 1.200 euros mensuals no es pot permetre gastar el 50% del seu salari sol en el lloguer, perquè també ha de pagar la llum, l’aigua, la internet, el menjar i, sort, si no ha de pagar una lletra del cotxe. I ja sabem que els preus segueixen a l’alça; que la llum cada vegada costa més i que la cistella de la compra cada vegada està més buida. I compte amb treballar fora i haver d’utilitzar el cotxe cada dia, perquè cada visita a la gasolinera és un esglai. Perquè el transport públic de qualitat, ací a la comarca, brilla per la seua absència, benvolguts lectors.

Possibles solucions?

Però ací no hem vingut a queixar-nos, sinó a proposar solucions. Des del meu punt de vista, el principal problema és la falta d’habitatges que es lloguen. Els seus preus abusius segueixen sense tocar sostre i esperem que en els pròxims mesos no vegem que per aquest pis de dues habitacions calga pagar més.

Des de les administracions públiques s’ha de garantir l’accés a l’habitatge i han d’apostar per polítiques útils que propicien que una persona de 25 o 35 anys o, fins i tot, una família, tinguen l’opció de poder independitzar-se. A menor escala tot és senzill. Un Ajuntament té mecanismes suficients per a poder fer-lo. Una altra cosa és que vulga. Una opció és beneficiar els propietaris dels habitatges que els lloguen per a una estada de llarga duració reduint impostos, com, per exemple, l’IBI (Impost de Béns immobles).

Una altra de les opcions és motivar l’habitatge social. En ciutats i grans municipis és una opció vàlida amb bons resultats, però en canvi, en municipis amb uns pressupostos més humils, pot arribar a ser més complicat. Ací entraria el joc el paper de les Diputacions que, al cap i a la fi, són qui tenen la competència per a donar suport a aquests xicotets municipis i col·laborar quan els recursos són escassos.

Ara mateix, si volem independitzar-nos, tenim diverses opcions: o aguantar-nos i no poder fer-ho, no tindre la qualitat de vida esperada pagant per un pis una barbaritat o la neoindependencia, terme que amb el vostre permís m’he atrevit a encunyar per a designar l’opció de compartir pis.

Fa uns anys la concepció de compartir pis es donava quan viatjaves a treballar o estudiar fora de la teua ciutat. Jo ho vaig fer mentre estudiava fora. Ara, cada vegada més, als joves se’ns redueixen les possibilitats de viure sols, mentre impera la necessitat de compartir pis o llogar habitacions per a poder independitzar-nos. És això el que ens espera en els pròxims anys?